Em envolta el vòrtex del teu delicadesa al moment en que la teva insinuant llengua s'agita tendrament i alhora, els teus llavis com ones, onegen al mar del teu rostre per així, permetre que emergeixi abrupta però suaument la paraula Poc. Ni Déu sap per què en sortir aquestes ones vocals em retocades "fins agitar el temps convirtiéndoseme en droga que em crida a buscar més d'ella, per tant, em crida a anhelar més de tu. Però no deixis que s'aturin les paraules, No deixis que flueixin totes elles com atronadora corrent, Ja que em inciten a deixar que cohabiten les meves orelles, Les quals, em brinden esperança que jo habiti en el teu cor.